Una vegada hi havia una
mussoleta que tenia un problema molt important: no volia estar sola.
Quan es feia de nit es posava
a tremolar com una fulla i no s’atrevia a sortir sola a caçar ratolins, ni
rates, ni res. Era molt poruga i sempre volia sortir acompanyada d’algú altre
perquè li fes companyia, però els altres mussols no volien anar amb ella perquè
la trobaven d’allò més estranya.
Ja no sabia què fer,
perquè la vida allà a la copa dels
arbres era molt avorrida. Si veia una cosa interessant, a qui li podia
explicar? Si tenia un mal dia qui la podia consolar? Si volia jugar amb qui ho
podia fer?
Una nit, quan tot era molt
més tranquil, tenia molta gana i estava
molt trista perquè ningú li feia companyia. Va passar tot
volant pel damunt d’un edifici amb unes planxes metàl·liques a fora, i una
esplanada immensa a darrera. No sabia de què es tractava. Però vosaltres de
seguida ho sabreu.
Tot d’una, es va trobar una
finestra oberta, i va decidir aterrar per a descansar, i veure si podia menjar
alguna cosa. Semblava un lloc tranquil i segur. Ple d’unes coses
estranyíssimes, amb imatges, colors, i
símbols rars. Estava molt intrigada per tota aquella munió de coses estranyes,
i tot i que era una mica poruga va decidir agafar-ne una amb el bec i veure de
què es tractava. Quan aquell objecte estrany va caure, la seva sorpresa va ser
que es va obrir i una veueta li va dir:
-Apa noia, podries tenir més
compte que m’has donat una bona batzegada!
La mussoleta no s’ho podia
creure, aquella cosa havia parlat i ella l’havia entès, es va quedar tota
aturada i va obrir els ulls més del que els solia tenir (si és possible)
-Pppperrrddonniii! No sabia
que vostè sentia mal...de fet tampoc sabia que parlava...de fet no se ni què
és!
L’objecte estrany li va
contestar entre rialles:
-Hahahaha, jo pensava que els
mussols éreu més savis! Això m’ha dit un company meu, però tu sembles una mica
ruca! Sóc un llibre!
- Un llibre? -va fer la
mussoleta- sense entendre res.
-Si, un llibre! Em van
inventar els humans i dins meu hi ha moltes lletres i imatges que expliquen una
història...alguns amics meus expliquen coses de riure, d’altres de por,
d’altres expliquen el que vol dir cada paraula...
-No sé de què em parla
senyor...LLIBRE!
-Mira, agafa’m i obre'm des
de la primera pàgina!
-Què hi veus?
-No sé...coses que no entenc,
i un dibuix d’una nena molt bufona amb una caputxa vermella...
-Anem per bon camí doncs. Jo
sóc el conte de la caputxeta vermella, una nena que vivia amb la seva mare...ves passant pàgina, ves...
La mussoleta va passar pàgina
rere pàgina, va veure un llop, i un caçador que li va fer basarda, i una
iaia...i al final no se n’havia donat compte que li havia passat l’estona, era
casi de dia, i tot d’una es va adonar que ja no es sentia sola!
Des d’aquell dia, va tenir
clar, que tornaria en aquell lloc, que segons un altre llibre es deia
“biblioteca”, i que s’hi quedaria una bona estona, quan fos ben fosc i no la
veiés ningú. I coneixeria altres
llibres. Tots semblaven molt i molt simpàtics i eixerits. I així ho va
fer...cada nit tornava a la biblioteca, i després d'un temps va aprendre a
llegir. I de tant llegir i mirar contes es va tornar l'animal més savi de tot
el bosc...i ja sabeu on viu ara no?
La nostre mussoleta és un
lectora aficionada que baixa dels arbres quan nosaltres dormim, mira molts de
contes i és molt ordenada, però el problema que tenim és que no sabem com es
diu. Li voleu posar nom?
